Llegiu, llegiu la premsa que vulgueu, trobareu mil i una animalades que diuen els polítics, si aquells que ens diuen que treballaran pel be de la societat, per millorar-la, els que diuen que treballaran per a tots els ciutadans, no nomes pels amiguets i pels seus votants.
De les darreres ocurrències, ja n’ha parlat tothom, però es que no puc evitar-ho, crec profundament que quan surten a xerrar, una de les seves premisses es provocar-nos a veure fins on som capaços d’aguantar-los, si aguantem perquè s’han de preocupar si veuen que anem empassant-nos totes les seves verduleries, i si no aguantem i els engeguem a pastar fang el mateix, perquè s’han de preocupar si els deixem dir i fer el que volen.
Un dels darrers “el govern andalús admet que possiblement més de 2.000 dones han patit retards en els diagnòstics del càncer de mama” el més greu es que “el govern autonòmic ja coneixia aquests retards des de principis de 2024 i no els va corregir” encara que no son els únics, n’hi ha més, a casa nostra mateix fa ben poc també, algú es va lluir dient “que la Junta d’Andalusia subvenciona el gimnàs i la mascota amb diners dels catalans” tot i que amb posterioritat sembla que ha rectificat una miqueta verbalitzant que “les seves queixes al voltant del finançament autonòmic no van contra Andalusia, sinó contra l’Estat central, per tenir un sistema de finançament deficient i perjudicial per a Catalunya».
Crec fermament que si comencéssim a revisar totes les despeses de casa nostra, en trobaríem més d’una que seria de difícil justificació, i si no mirem amb seny de bestia vella, com es gasten el diners aquí, que coi es subvenciona aquí, abans de qüestionar el tipus de subvencions que fan els d’una mica més enllà. El que ens ha d’importar no es com es gasten els diners els andalusos, el que ens ha d’importar es si aquí rebem els que ens pertoquen.
Però no m’he oblidat dels barbarismes que diuen els electes d’aquest país, un altre cas també recent, no es que tots siguin recents, es que n’hi ha molts per escollir, es el de l’alcalde de Madrid, que tot i que ara ha matisat i admet que el síndrome “post avortament no està reconegut per la ciència” inicialment recolzava la proposta de que totes les dones que demanessin avortar, havien de rebre obligatòriament, de paraula i per escrit, informació sobre el trauma d’avortar i les seves nefastes conseqüències.
I no voldria deixar-la al tinter, la presidenta madrilenya, que cada dia ens sorprèn més amb les seves manifestacions, no se si són fruit del seu pensament o algu li escriu els guions, però no deixa a ningú indiferent, suposo que te forces seguidors, els resultats electorals així ho avalen, però estic convençut que també te forces detractors, no se si cada dia més o no; i que ha fet? burlar-se de l’anomenada “flotilla” que ha anat a Gaza, tot dient per exemple« que no se pas a que be aquesta referencia, en diu que “si Israel tingués ganes de fer mal, deixaria la Colau a Gaza com a alcaldessa” o també tot anomenant-los «l’assemblea de la facultat flotant
La majoria dels qui opinen envers aquestes qüestions, acostumen a dir dels protagonistes que no saben el que diuen, que pixen fora de test, que son uns incultes que no saben el que fan, però no, no ens enganyem, si el que he trobat a Wikipedia es cert, una es llicenciada en periodisme i te un màster en comunicació política, l’altre es advocat de l’estat, una altra va cursar estudis d’alguna branca de sanitat, si que n’hi ha algun que tot i començar més d’una carrera es diu que no en va acabar cap, encara que si que va fer cursos amb tit ulitis pròpia de les escoles que els impartien.
El que més ens ha de preocupar es el fet de que possiblement si que saben el que fan i si que saben el que diuen, i això es el més nefast per a la ciutadania, em refereixo a que si assumim que els politiquets de joguina, encara que deixaré d’anomenar-los així per referir-me a ells com a dirigents més enllà de qualsevol qualificació humana, són conscients dels seus actes significaria que el benestar social no es pas el que més els importa, i si no en són conscients els hem de fer veure quines mancances tenen, si es que son receptius i les volen veure; sigui quina sigui la opinió final, aquest tipus de dirigents no mereixen dirigir el nostre periple i a més correm el risc de que el nostre itinerari, el nostre trajecte per aquest món, acabi convertint-se en un calvari, un autèntic martiri, un suplici que alguns el propicien però no el pateixen. Imatge de Nowaja d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.