La fam al món

Fa temps que tenia guardat en el meu ordenador un retall de premsa que va ser publicat per La Vanguardia, el vaig veure ara fa un parell de mesos. La veritat es que em va impactar molt; no es que un ja no sigui del tot conscient de la problemàtica que envolta a la nostra societat, però es possible que anímicament en aquell precís moment estes més predisposat a pensar en el que realment veia i llegia. La imatge era una part de l’article que parlava de la fam al mon, el titular per ell mateix es molt clar: “les xifres d’una lacra” i la mateixa imatge ens fa una clara referència als països que tenen més d’un 35% de la població que pateix fam. I el que més dol son les impactants xifres: quasi 850 milions de persones afamades al mon. I la traca final explota quan llegeixes que l’objectiu que l’any 1996 es va proposar la FAO pel 2015, era el d’aconseguir reduir a la meitat el nombre de les persones afamades al mon; per aconseguir-ho seria necessari una reducció anual de 31 milions de persones, la qual cosa s’estavella amb la realitat: actualment la xifra creix a un ritme de 4 milions a l’any.
Tot aquest temps transcorregut entre la publicació del reportatge i ara, en que el meu cap a començat a abocar tots els pensaments interiors que com a persona bullen dintre meu, tot veient i reflexionant envers el que això significa en un mon que cada dia sentim a dir-ne “globalitzat”, la veritat es que tenia moltes ganes de poder posar en un paper aquestes reflexions, però la veritat es que no trobava ni una paraula adient, no sabia com exterioritzar tot el que sentia.
Ara mateix, fa pocs dies que hem celebrat la diada de Reis, en la que molts dels nostres infants han viscut la màgia d’aquesta nit; infants que quan els hi mires els ulls hi veus il·lusió, la il·lusió de poder gaudir d’aquesta nit màgica; por, la por del fet d’enfrontar-se amb el desconegut, i alegria, la alegria de que tots els seus somnis es faran realitat.
I jo em demano, com podem globalitzar aquest fenomen, i no em refereixo pas a la nit de Reis, sinó al fet de que en el dia a dia de l’ésser humà, tots i cada un dels infants i dels adults del mon, puguin gaudir de la il·lusió, la màgia i la alegria de menjar cada dia, de tenir la certesa de que el demà per a ells també existirà, i que la única cosa que s’han de permetre perdre, es la por, la por al desconegut, la por a la fam, la por al patiment, aquesta por que en masses ocasions es la seva única companyia. Tan bonic que seria poder tancar els ulls i que la màgia de la diada de Reis esdevingués realitat per a tothom. Imatge de ArtTower a pixabay.