Si, això és el que he patit aquest mati llegint la premsa, és un vici que tinc, al mati llegeixo, o fullejo una mica la premsa, normalment una ullada a tres diaris diferents, i és curiós com en ocasions tracten les mateixes noticies amb una òptica un mica diguem-ne diferent, però be, això és la premsa, ara, abans i sempre.
Com deia, he tingut un ensurt, en llegir un reportatge de “societat” envers el tracte o mal tracte, discriminacions i excés de paternalisme que pateixen les persones grans; i el meu ensurt s’ha produït en reflexionar que jo mateix m’estic apropant a aquesta edat de referència, a partir dels 70 anys.
Crec que cal reproduir les tres frases destacades: “Per poder comprar un cotxe finançant-lo, em demanen que m’avali un fill” la segona: “Caic dues vegades sense causa externa i el metge ho atribueix a l’edat, sense cap prova diagnostica” i la tercera perla; “Travessis tota la ciutat per comprar entrades d’un concert, i quan arribis a taquilla et diuen que ja ho han venut tot en línia”.
Això és un bon resum de com ens trobem les persones a mesura que fem anys. Estigmatitzats, som massa grans, vaja som vells i aixo ha de voler dir ineptes? això sí, es demanen residències per col·locar els vells i que no molestin. Sovint es diu que aquesta situació, la de posar els avis a residències és perquè els fills han de treballar i no els poden cuidar, ens ho criem en una societat amb quasi 3 milions d’aturats, això a Espanya, a Catalunya en tenim més de 300.000? Això si, com diu un dels afectats en aquest reportatge, ningú vol reconèixer que sovint són aquest avis vells i molestos els que sustenten les famílies on alguns dels seus membres més joves estan aturats; per aixo si serveixen, oi? però que ho facin sense poder opinar ni participar de les decisions familiars, no fos cas que la “caguessin”.
Els grans, els que ens apropem a aquesta edat on les persones són considerades estupides, reflexionem, pensem si tot això és el que toca. Fa una pila d’anys, possiblement quan la gent moria abans dels 70, la societat podia tenir un plantejament de la vida, de la seva durada i de les mancances dels grans, dels vells; però ara els avenços a tots els camps, han propiciat que l’esperança de vida estigui crec que entre els 80 i 85 anys, edat a la qual sovint no arribaven els nostres avantpassats, i les valoracions que és fan de la vellesa no poden ser les mateixes abans que ara.
Expliquen al reportatge dues situacions que conec be, una per la meva feina al mon financer i l’altra per quan acompanyava el meu pare al metge, val a dir que ambdues situacions en el meu cas, ja no són vigents per raons obvies de l’edat. Be, com deia voldria comentar aquestes dues situacions; la primera una situació administrativa, si vols fer una gestió en persona, pel motiu que sigui, al banc o a l’aeroport o a l’estació de ferrocarril, sempre n’hi ha algun que et diu allò que ara tothom ho fa “on line” i per no fer-ho on line sovint et pot significar un sobre cost, i en alguns casos com a la banca, després de les reiterades queixes han acabat posant assessors especialitzats perquè t’ajudin a fer les tasques habituals, vaja que ho plantegen com si et fessin un favor. L’altra situació és quan vas al metge, no sempre, però moltes vegades si, jo recordo haver anat amb el meu pare a algun especialista i quan li explicava el que li passava, si la primera pregunta de “l’especialista” era: “quina edat tens?” perquè quasi sempre et tutegen, jo pensava, comencem malament, perquè tenia la sensació que aquell o aquella “professional” no tenia interès a esbrinar que li passava al meu pare, només volia fer la visita ràpida per tenir temps per a totes les altres que tenia a la sala d’espera… però això ja és un altre tema a tractar en futurs escrits. Imatge de pasja1000 a Pixabay