De qui són les dades sanitàries

Creiem que es un tema actual, perquè darrerament n’han parlat mes?, no, ja fa quasi una dècada, segons la premsa, que es parla d’això; les primeres mencions a les oportunitats que ofereix la informació mèdica dels ciutadans, les trobem a diversos documents publicats per allà l’any 2006. Ens diu la premsa que el 4 de juny de 2013, la Generalitat va aprovar el Projecte VISC+. Segons la nota de premsa publicada al seu web, l’objectiu del VISC+ és “posar la informació sanitària a disposició dels ciutadans, les empreses i la recerca” per “millorar els serveis de salut”, “millorar la recerca” i “posar en valor el coneixement”. L’enllaç on podeu trobar informació de VISC+, es: http://aquas.gencat.cat/ca/projectes/visc/. Tot això em sembla molt be, però si fins avui en dia jo encara no puc tenir accés a les meves dades mediques, perquè hi ha de poder tenir accés, per exemple un laboratori, o no es així?. Fa poc temps, vaig poder participar en unes jornades de l’ICS, referents a la previsió de futur de la relació entre la sanitat i els pacients; i en algun dels debats, van sorgir referencies al tractament de les dades mediques dels pacients. Jo continuo manifestant la meva postura, i es que jo vull tenir accés a les meves dades mediques, pel que necessiti, però no estic pas posant cap tipus de impediment a que es puguin utilitzar també per a la recerca medica. Ara be, el que no estic disposat a acceptar, es que es venguin les dades mediques dels ciutadans catalans, a uns investigadors que la única cosa que busquen es el benefici propi, amb total legitimitat vist des del punt de vista empresarial; però qüestionable des del punt de vista d’un organisme que ha de vetllar pel benestar dels ciutadans. En el cas de que es cedeixin dades mediques a investigadors, primer ha de ser amb la total garantia d’anonimat del pacient, i segon i també molt important, que un alt percentatge dels beneficis que generi la recerca en qüestió, retornin al sistema de salut publica, per tal de poder reduir la despesa sanitària actual; no val fer una venda de dades a canvi de quatre rals i deixar que el gruix important de beneficis els obtingui el sector privat. Dues darreres reflexions, la primera, es que com ja he manifestat en diverses ocasions, dona la sensació de que el mes important, es que les persones visquin molts anys, però sense acabar de creure’s allò de la qualitat de vida; i la segona i que no agrada escoltar, manifestada per la premsa, es si la recerca medica, va cap a la cura de malalties, o cap a un senzill manteniment dels pacients per assegurar-se clients de cara el futur? Que cada persona reflexioni com cregui adient. (Montpeita 1324 – octubre 2015)