Cop al Banc Central

Ahir a TV3, van emetre un treball que amb el títol de referència, va explicar els fets ocorreguts ara fa quasi trenta anys al bell mig de la ciutat comtal; el treball crec que es molt correcte, però si que vull fer-lo servir com a base per fer reflexionar a qui vulgui fer-ho. En el treball en qüestió, es va parlar dels motius que van propiciar el atracament amb hostatges, tots poden ser vàlids, però, i es aquí on vull introduir una altra visió dels atracaments, com deia tots els arguments poden ser vàlids per parlar-ne, però no per a tots els que pateixen ni per a tots els que hem patit atracaments, son convincents; jo no se que, ni qui hi havia darrera l’atracament al Banc Central, el que si que tinc clar, es que ho disfressin com ho disfressin, la realitat es que uns individus van entrar en un lloc de treball; pensem-hi, tots els que anem a treballar cada dia, ens hi podem trobar amb un fet similar, i més si acceptem que el fet en qüestió podia no tenir res a veure amb els diners; com deia uns individus van entrar en un lloc de treball armats fins a les dents, i fent possible que tot plegat s’acabés amb un brutal bany de sang, hi havien més de 300 persones, i no nomes hi eren els treballadors, també hi havien un munt de clients, o sigui que el fet del que parlo també podia haver passat en un super, en un parc, en una escola, en un teatre, o a qualsevol lloc imaginable.
En altres ocasions, ja s’han fet reportatges d’atracadors que per un motiu o un altre, diguem que s’han convertit en mediàtics, i es normal que qui fa el reportatge ho faci amb la lectura més adient per presentar un individu amb les característiques necessàries per a la finalitat que es vol aconseguir amb el reportatge en qüestió. La veritat però, pels que hem patit atracaments; val a dir que fa un cert temps que vaig ser víctima de diversos atracaments motivats per la meva feina, els problemes econòmics, delinqüents comuns, bandes armades, etc. de tot, hi va haver de tot; però com deia, la veritat es que en totes i cada una de les ocasions que m’hi vaig trobar, sempre era el mateix, uns individus que entraven al lloc on jo treballava, amb armes de foc, amb amenaces de mort, que en ocasions es feien extensives a la família, s’emportaven diners i en cada ocasió, també s’emportaven un xic de la meva vida; jo en cap moment vaig tenir necessitat de conèixer la motivació d’aquells delinqüents, i la veritat es que se me’n fotia, la realitat era que qui estava en perill era jo, tot i que la constitució ens garanteix el dret a la seguretat, ja. Ara em podria posar a criticar als politics de forma generalitzada, dient que possiblement alguns, amb les seves decisions el que fan es afavorir la marginació, cuna de la delinqüència, però avui no toca, avui nomes vull fer un exercici per tal de transmetre els sentiments i sensacions que davant d’un fet com aquest, jo personalment vaig sentir. Van ser diferents atracaments, i sempre em vaig acollonir; sempre vaig patir per la meva vida, pensant que tot podia ser qüestió de com estes anímicament l’atracador, i del que passaria el proper segon, que podia ser el darrer segon de la meva vida, i quan si barrejava la família, la situació era ja del tot desesperant, el temps passava lentament i es feia etern; i quan tot aquell patiment finalitzava, venien els formalismes policials, val a dir que del tot necessaris.
El següent patiment, es feia pales l’endemà, havies de tornar a la feina, sense excuses, sense cap tipus de garantía de que els fets ocorreguts no tornarien a passar; per això us deia que la visió dels atracats es molt diferent del que puguin presentar els reportatges gravats a l’entorn d’un atracador mediàtic, que com a pel•lícula pot estar molt be, però pel dia a dia dels treballadors que ho patien i ho pateixen, es a anys llum de la seva realitat personal i particular. Un altre dia ja aprofundirem en els motius que porten a la gent a delinquir.