Catifes

Hi ha moments, que no en saps el motiu, però de sobte en fan viatjar en el temps, acaben fent sorgir alguns records que havies oblidat del tot; i això es el que em va succeir ara fa uns dies, al visitar la població d’Arbúcies, amb motiu de les “enramades” que cada any el diumenge abans de Corpus celebren, omplint els carrers de catifes de flors.
Però abans de parlar de records fem una repassada a la festa que m’ha motivat a escriure; veïns dels carrers que participen en el concurs de catifes, treballant de costat, petits i grans, els nadius i els nou vinguts, cada persona te la seva responsabilitat, uns fan els dibuixos a terra, altres hi posen les flors, altres reguen i així el vent no se’ls emporta les catifes que es fan amb diverses flors i també diversos materials, i que serveixen per tenir uns resultats molts vistosos i també en ocasions molt espectaculars.
A cada cap de la catifa, hi posen un panell informatiu, en el que s’informa dels materials que han utilitzat en la catifa, en aquesta hi havia: ginesta (llirolla), fulla de mimosa, roses, tul•lians, flor de Sant Joan, bruc verd, bruc marro, gardela (flor vermellosa) i campanetes blanques.
Tot això, com deia abans, em va portar al cap vells records, feia tan de temps que no hi pensava, que en arribar a casa vaig posar fil a l’agulla i vaig buscar velles fotografies de quan jo era petit i al carrer de casa també fèiem la catifa de flors per Corpus, i dels records que tinc, en sobresurt el color groc de la ginesta, i també els paperets de colors que hi posàvem, els quals s’emportava el vent si no els regàvem; sabeu que? no vaig trobar cap foto i es gracies a unes veïnes, la Mercè i la Loreto, que puc documentar aquells anys, aquelles imatges del poble, avui ja perdudes.
Ja se que avui més que un escrit m’ha sortit un recull fotogràfic, però la veritat es que el passejar pels carrers d’Arbúcies ha fet realitat la dita de que val més una imatge que mil paraules, i el fet de veure els veïns colze a colze per aconseguir que la catifa del seu carrer, la del seu barri, sigui de les més boniques, fa pales de que encara hi ha un munt d’il•lusió entre nosaltres, i que l’únic que manca es deixar que esclati com un volca i ens esquitxi a tots, que prouta falta ens fa.
Passejant pels carrers es podia veure que la imaginació de la gent no te límits, feien catifes de tot tipus, motius d’animals, infantils, referències als països d’origen dels veïns, col•lectius del poble, politics, la veritat es que qualsevol pot ser el motiu que empeny als veïns a fer una determinada catifa, en el fons el més important es el treball del col•lectiu que hi participa, i que al final se sent orgullós del que ha fet i ho celebra, encara que sap que es una fita efímera.