Això de la reducció de jornada …

Ahir a la radio i televisió, avui a la premsa escrita, un tema més en el disparador mediàtic dels partits, es una qüestió recurrent a les noticies, el govern central vol aprovar la reducció de la jornada laboral, i a part de la teòrica oposició, partits dels anomenats del grup d’investidura també s’oposen a aquesta nova regulació, i la pregunta es senzilla, perquè?

Diu un article de la Cristina Monge a infoLibre que “Yolanda Díaz aquest dies ha fet una aposta molt forta: fer realitat al Congrés dels Diputats la seva promesa de reducció de la jornada laboral que ja ha aprovat la societat. Guanyada al carrer, no està gens clar que superi la votació al Congrés”, es tracta de reduir les 40 hores de treball setmanals que es fan actualment a 37,5 hores de treball efectiu.

Diuen els del govern que més de 10 milions de persones es podrien beneficiar d’aquest canvi, treballadors a jornada completa del sector privat, principalment a la indústria i la construcció. En altres àmbits, educació, administració pública, activitats financeres, assegurances i altres sectors, així com País Basc, Navarra i Catalunya, la jornada laboral ja esta a l’entorn de les 37,5 hores.

Per altra banda un article de VilaWeb ens diu que Junts anuncia el vot contrari a la reducció de la jornada laboral, i abans de fer la pregunta del milió, aprofundim una mica més en aquest darrer article, la líder de Junts acusa el govern espanyol d’haver fet aquesta llei contra Catalunya i alerta que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar-ne l’aplicació i critica el fet de que s’hagi impulsat aquesta llei tot i no haver arribat a cap acord amb els socis de govern.

Ara ja ens podem fer la pregunta, ara ja podem pensar solets sense la tutela de cap partit ni de cap govern, que coi diu la llei, perquè els impulsors ens venguin la moto de que es la hostia, i els detractors ens venguin la moto de que es una animalada, que diu exactament la llei? ambdós bàndols ho podrien publicar, no? si, ja se que tota aquesta parafernàlia legal i oficial el que fa es omplir pagines i pagines d’algun document excessivament gruixut i total per no dir gran cosa, però així sembla que treballen molt, ho fan be, i sobretot pretenen justificar el sou, tot i que la majoria de pagines son allò que s’anomena “palla”.

El que no acabo d’entendre es això de que moltes petites i mitjanes empreses no podrien suportar l’aplicació d’aquesta nova llei; aprofundim una mica en això, la llei en serà la culpable o es que determinat empresariat, actualment ja es troba en el llindar, si no hi es del tot, de la fallida tècnica? el problema es una reducció mitjana de 30 minuts diaris en alguns sectors? Podria ser que la gran majoria de treballadors beneficiats siguin de sectors amb llocs de treball poc qualificats i poc remunerats? si ens fem ressò del que diuen des de Junts, que el govern primer s’hauria de centrar a afavorir la productivitat i combatre l’absentisme laboral … la pregunta es evident, això quants anys fa que s’hauria d’haver fet i en canvi s’ha anat deixant en un cul de sac? perquè?

No se a la resta d’Espanya que en pensen n’hi que hi diuen, però els d’aquí ja es hora de que exigim als que s’autoanomenen representants nostres, coherència en els seus posicionaments, coherència no política, sinó coherència social, no se si tenen part de raó o no, però tinc un dubte raonable, que esperen a explicar-nos be als catalans que passa i que pensen fer per aportar solucions al problema creixent de jornades laborals interminables i salaris mínims, nomes cal deixar-se caure per determinats sectors. Imatge de Ludo-Photos  d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Mobilitat de la residencia al treball

Molts milers i milers de persones es mouen cada dia per anar del seu habitatge al seu lloc de treball habituals, alguns ho fan en un entorn local, es a dir viuen i treballen en el mateix municipi; altres ho tenen a priori més complicat, viuen en un municipi i treballen en un altra.

He trobat un estudi de la UGT.cat que anomenen fitxa de mobilitat, i que valora el temps per anar de casa a la feina a Barcelona i a fora   i fa una comparativa del temps que necessiten per anar de casa a la feina i viceversa, els que viuen i treballen a Barcelona i els que viuen a Barcelona però treballen principalment a la zona metropolitana o a l’inrevés.

L’estudi o fitxa ens presenta una forquilla temporal que pot anar dels 20 minuts pels que viuen i treballen a Barcelona fins als quasi 45 minuts, per trajecte, pels que tenen un dels dos punts a fora de la capital catalana, sense oblidar-nos de que els que tenen la llar o la feina més lluny de Barcelona, el temps es lògicament més dilatat. Pensem que per exemple els que viuen fora de Barcelona i han d’anar-hi a treballar a la ciutat, que no tenen cotxe particular, ni servei de tren i depenen completament del bus, poden trigar més d’una hora i tot en arribar a la feina o als centres docents en el cas dels estudiants.

Quan es parla de mobilitat laboral, no es parla pas dels que tenen la vivenda i la feina a tocar l’una de l’altra, aquests hi poden anar en cinc minutets, però quan la distancia comença a ser més gran, per exemple un parell o tres de quilometres hi ha més entrebancs, però quan anem a valorar unes distancies a l’entorn dels 50 quilometres la situació es molt més complicada, i no diguem com ho es de difícil compaginar les distancies superiors, i tinguem clar que aquests temps de desplaçaments no computen com a horari laboral, la qual cosa vol dir que realment el temps que dediquem en anar i tornar de la feina, més el temps treballat, pot ser molt més dilatat del que hom preveia en un principi, en el moment de decidir si veiem adient viure en un lloc i treballar en un altra.

Aquest estudi ens diu que un xic més de la meitat son desplaçaments interns, la resta son desplaçaments que van o venen en funció d’on tenen l’habitatge i la feina. I aquí es comença a valorar quin es el mitja de transport utilitzat, es mouen a peu? amb bici? amb moto o cotxe? o be amb transport públic, metro, taxi, bus? el temps i el cost poden ser molt divergents, i si no ho creieu podeu parlar-ne per exemple amb les persones que per diferents motius s’han de desplaçar de la capital del Bages a Barcelona.

La qüestió es conèixer perquè tanta gent viu en un lloc i treballa en un altra, les empreses es traslladen? el preu de l’habitatge es dispara a l’alça en determinades poblacions? viure en una gran ciutat es torna insuportable? viure en un poble te mancances sobretot de serveis? segur que cada persona afectada tindrà el seu motiu, però si es veu que ja fa anys que aixo passa, que s’espera a incorporar, per exemple en els convenis laborals, clàusules que puguin alleugerar o fins i tot neutralitzar aquest problema creixent?

No pot ser que per anar a treballar la gent tingui que malviure en habitacions compartides, en caravanes o en altres espais més o menys salubèrrims, com els hi passa en moltes de les feines d’aquelles anomenades no qualificades i que a ningú li agrada fer, tan pel tipus d’activitat com pel salari a percebre, que en masses ocasions no arriba ni pels lloguers que se’ls hi demanen. Si volem una societat millor, l’hem de canviar entre tots, i no nomes els que es veuen forçats a desenvolupar una tasca laboral en el context de les capes més baixes de la economia. imatge de píxels d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Pagar un preu just

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.

Vacances barates

Avui llegia que la fugida de treballadors en el turisme obliga a retallar l’oferta en ple agost. Ens trobem davant d’una situació rocambolesca, i es que les empreses turístiques, com es el cas dels negocis d’hostaleria, tenen escassetat de treballadors; els motius son diversos, guerra de sous, rotacions, salaris, horaris …

Les dades dels sector ens presenten situacions contradictòries, mentre els empresaris lamenten de que no troben treballadors per la temporada turística, l’atur el passat juliol va créixer respecte al juny. Els experts fan les seves valoracions, mobilitat geogràfica, condicions de treball, horari laboral, caiguda demogràfica … la realitat es que alguns establiment han tingut que reduir taules, horaris o dies d’obertura per manca de treballadors.

Molt possiblement no hi ha una única causa, possiblement es una barreja de diversos factors el que ha portat al sector a una manca de treballadors, i no parlem pas de personal qualificat, es a dir personal amb experiència, fins i tot costa de trobar ajudants de cambrer. Responsables d’establiments es queixen de que ofereixen sous prou atractius i ni així troben personal, encara que per la seva banda els representants d’alguns sindicats afegeixen que potser no tindrien tants problemes per captar mà d’obra si oferissin contractes en línia a l’horari setmanal estàndard, i no amb horaris sobradament per sobre els normals i habituals en altres sectors, aquí, en aquest sector els horaris, diuen els sindicats, son llarguíssims.

I els clients també hi hem de dir la nostra, no es tracta de furgar en la problemàtica que pateix el sector, i ara, però si que no podem ni hem d’acceptar que aquesta manca de personal, repercuteixi en la qualitat del servei; no pot ser que vulguin tenir moltes taules plenes i en major quantitat, si després no tenen professionals per atendre-les. En el primer cas, no s’atrapen la feina i es possible que et facin esperar mes del que es adient i del que estàs disposat a suportar, i en el segon cas, i d’això me n’he queixat moltes vegades, que al incrementar el nombre de taules en el mateix espai, fa que mengis enganxat a la taula del costat, i quasi compartint taula amb desconeguts als que no he convidat, i que mereixent tot el meu respecte.

Diu l’article en qüestió, que la majoria dels responsables de negocis del sector, coincideixen en dir que “es hora de dignificar el sector, si es vol un turisme de qualitat”, això implica més bona formació, horaris i sous. I sobretot, també la presa de consciencia entre els clients que el fet de que t’atenguin be un diumenge al migdia, té un preu … potser es que l’època de les vacances barates ha acabat. Imatge de dpung en Pixabay

1 de maig

Dos titulars de la mateixa diada: “Milers de persones es manifesten aquest dimecres al centre de Barcelona contra les polítiques d’austeritat del govern espanyol i la Generalitat» i “Milers de manifestants denuncien les condicions laborals del sector de la confecció a Bangla Desh una setmana després de l’ensorrament d’uns tallers tèxtils que van fer 405 morts”. Dos motius ben diferents per reivindicar-se en aquesta diada; son coincidents en la primera paraula: “milers”, recordem que sempre el nombre de manifestants varia en funció de qui els conta, poden ser quatre gats segons fonts “oficials” i una xifra enorme pels organitzadors. Com deia dos motius diferents per fer una reivindicació, però amb la mateixa finalitat, ambdós expressen el malestar dels treballadors, aquí per les retallades, allà pels morts. Es important que els treballadors manifestin els seu rebuig a situacions injustes, es important que reivindiquin millores de l’entorn laboral, es del tot necessari que es faci arribar el crit de “prou” als que remenen les cireres, i perjudiquen a la base que suporta tot aquest sistema. No se que podran fer i que aconseguiran els treballadors de Bangla Desh, però i si els d’aquí féssim un pas més, i a més de reivindicar una millora de la nostra situació malmesa, miréssim també qui utilitza els serveis de la ma d’obra en aquell país? Com he dit en altres ocasions, estan molt be totes aquestes expressions publiques que dia rere dia es manifesten arreu del país i del mon, però sempre son de forma individualitzada i d’acord amb les reivindicacions que afecten a cada grup manifestant; i voleu dir que no es arribada ja l’hora de que el crit del poble sigui nomes un?, de tots aquest grups han de sortir persones que estiguin disposades a fer un gran esforç i una gran feina pel be de de tots, substituint a les que ens han portat al camí sense sortida en el que ara ens trobem. No se que s’aconseguirà aquí, però si s’aconsegueix que a Bangla Desh deixin de morir tantes persones treballadores, crec que serà el principi d’un gran triomf.

Treballem

Llegint el diari NacióDigital.cat, he trobat un article d’en Felix Salido, un llarg article, i tinc que dir que m’ha cridat l’atenció el títol, “els que fan coses s’equivoquen, els que miren millor si callen”, la veritat es que sempre hem sentit dir que qui te boca s’equivoca, i m’he posat a llegir la llarga exposició que fa en Felix, i com no, els comentaris posteriors.
El resum de l’escrit inicial per a mi es tan simple com que hem de deixar treballar als emprenedors, als emprenedors amb cap per això, perquè en cas contrari pot trontollar tot plegat.
Sempre es fàcil criticar, al cap i a la fi, no passa res si critiquem, be això es el que sembla; es molt més fàcil estalviar esforços i deixar fluir paraules, que no pas el contrari.
Estic totalment d’acord en que els empresaris ni son una ONG ni fan obra social, però em pregunto, si es tan fàcil fer funcionar empreses, perquè no ho fa més gent?
I també es parla de politics, de que son ells els que tenen que fer possible la actuació d’empresaris i emprenedors; el problema es que alguns politics han ajudat a portar-nos on som ara, i no es precisament bo el resultat; i amb això que ningú busqui critiques a determinades formacions, no, les critiques en general son per tots, perquè a la llarga llista d’organismes públics, hi han politics de tots colors, i recordem que alguns sovint sembla que pensen massa en el partit i poc en el ciutadà.

Vaga

Aquests darrers dies han estat un xic tristos, si tristos, amb motiu dels aconteixaments ocorreguts per la vaga dels transports; i dic tristos pels greus fets que s’han produit, amb un resultat final que inclou morts, si algu ha perdut la vida, ha deixat de respirar, i molt possiblement tambe ha deixat a una familia destrosada.
En cap moment voldria que els que puguin llegir aquestes quatre ratlles, tinguin la sensacio de que la meva intencio es la de voler discutir o be questionar els drets dels treballadors del sector, per aixo més que prendre part per un o altra bandol, el que m’agradaria es reflexionar envers el que hi ha dintre el complex nucli que neix i es reprodueix a l’entorn de una vaga.
Que provoca una vaga? crec que el motiu que fa endegar una vaga es el fet de rebre una trompada injusta, economicament parlant, de part de una societat que es del tot injusta amb un ampli segment del seus components més febles.
Qui promou una vaga? hem de suposar i de creure que una vaga esta promoguda per responsables del colectiu afectat, aixi com dels dirigents sindicals dels mateixos, i entenc que sempre es recolzada pels treballadors, per tal de poder aconseguir millorar una situacio deteriorada per agents aliens al sector afectat. En el decurs de les vagues, sempre sorgeixent els anomenats “piquets informatius” que curiosament massa sovint el que fan no es informar, sino que coaccionen a pendre part en les accions que es desenvolupen per aconseguir unes fites justes, pero que massa sovint van més enlla del que seria desitjable, ja que es recolzen amb accions violentes, i amics meus, si no som capaços d’erradicar la violencia del dia a dia, realment pensem que serem capaços de construir una societat més honesta, i més justa. Per cert algu ha verificat que les persones més violentes son realment uns treballadors del colectiu afectat?.
Que es demana en una vaga? es demanen millores economiques i socials, ja que arribar a aquesta situacio, no agrada a ningu, i es el resultat de un deteriorament laboral i economic dels afectats. I es adient, com per exemple en aquest cas, demanar unes tarifes minimes per un servei? crec que es tindria que valorar amb molta profunditat, ja que per un costat hi ha altres colectius que tambe tindrien aquest dret i que fins ara sempre s’els hi ha dit que lliure mercat vol dir aixo, preus lliures, parlem de botiguers, pagesos …. per un altra costat tenim a tots els assalariats, per compte aliena els quals ja tenen reconegut un salari minim al que anomenen interprofessional, i per enguany, si no vaig errat, es de 600 euros mensuals o be 20 euros diaris; el dubte es molt clar, realment el que volen es un minim que, com a molts assalariats, no els permet viure amb la tranquilitat de que el seu sou no cobreixi en molts casos les necessitats basiques de la familia.
Gent propera em deia que tenia que tenir molt tacte per parlar ara d’aquest tema, i es cert, pero a no ser que sigui per la mala intencio d’algu, en aquestes quatre ratlles, no hi ha cap tipus de intencio ni per questionar ni menysprear cap persona ni cap posicionament, el que voldria aconseguir es el fer reflexionar a tots plegats envers el que realment vol i necessita el col.lectiu de treballadors, singui per compte propi o alie; suposo que el que es preten aconseguir no es sencillament un pegat, sino que es necessari un pas endevant,
que sigui un gras pas, i que doni peu a poder obtenir un cami que permeti construir entre tots un mon més just, i aixo requereix un esforç molt important per part de tots plegats, els treballadors, els empresaris, els politics …….. fem aquest gran pas, sentem-nos tots i comencem a construir un nou mon més just amb cabuda per a tothom.

La màquina de la veritat

Aquests dies enrere, estava llegint una revista econòmica, i de sobte em vaig trobar llegint un article, que vaig haver de parar-me a mirar-me’l i pensar si en realitat era un article seriós, o bé es tractava d’una promoció de no se que. Doncs semblava seriós, i a part de les utilitats ja conegudes del producte en qüestió, ara ho presenten com la panacea en la selecció de personal per a les empreses. L’excusa és que en les entrevistes de treball els candidats sempre menteixen sobre les seves qualitats: el curs que no s’ha fet, els entreteniments inconfessables …… vaja que ja han posat el polígraf al servei de les empreses perquè aquestes puguin contractar als empleats perfectes. Al marge que això sigui veritat, al marge que sigui més o menys legal, al marge de la validesa de l’aparell per a cobrir determinats llocs de treball, a mi se m’ocorreix una sencilla pregunta: per part de l’empresa que contracta, qui es sotmetra al citat artefacte; perquè no ens enganyem, totes les empreses compleixen per exemple en matèria de seguretat laboral ?, tots els directius estan suficientment qualificats per a desenvolupar la seva funció ? tots els salaris promesos són complerts per part de l’empresa durant el contracte laboral ? …… queden tantes llacunes, a part de les legals, que honestament crec que millor seria prescindir d’aquesta idea i procurar que en les empreses compleixin tots, els treballadors, els directius i com no també els accionistes, perquè senyors, recordin, no tot val per a fer beneficis.